T'he perdut...

 

Et necessito...

 

Per què?...

 

Torna.

 

T'escric aquesta carta, aquestes pesades paraules, perquè la meva ànima plora sense cap calma...perquè tornis, perquè te'n recordis que encara respiro dels moments que vas regirar davant dels meus ulls, perquè sàpigues que la teva olor omplena les meves habitacions, totes buides... perquè tinc tantes coses que em falten, que les nits són massa llargues, per aquests dies tan curts... estàs de mi massa lluny... no puc estar-me sense tu...

Et vaig perdre una tarda de pluja fina quan em deixaves somiar despert amb coses impossibles, amb símils possibles, amb històries amb final feliç, pensant en aquelles coses per les que encara valia la pena estar aquí, en un món que no em vol, en aquest lloc, on tu o jo érem simples colors dintre d'una película en blanc i negre... on tot és fosc i negror.

Quan et vaig perdre, vaig dir-me que no et necessitava, que només volia seguir endevant, que el reflex de la teva mirada aniria tot sol disgregant-se sota els records; i que només la raó s'imposaria a aquesta història de boigs... Em vaig equivocar. No sè seguir el camí marcat, no puc continuar per carrers que no sè on acabaran... i m'he aturat. Per veure com el moviment s'estimba contra la quietud, per observar com tot s'ha apagat, com el temps se'n va i jo em quedo cada dia més lluny.

Tú que ets la meva vida, la meva ànima perduda, tú que ets la meva il·lusió, els meus somnis, la força del meu cor... tú que ets totes aquestes coses i més... torna. Ho tinc tot, ho sè, però sense tú no val la pena viure. L'innominat dolor de la teva absència, sense causa ni raó no em deixa respirar, no em deixa observar tot lo bo que passa al meu voltant. Deixa'm viure al teu costat!

Sense tú, ànima i vida, il·lusió i somni... no sè viure. Dona'm les ales que vas tallar, crida amb mi la veu que àfona que no sona ja, pensa amb mi els records que m'has robat, torna'm la vida que t'has emportat... perque aquella felicitat que vas prendre amb la teva partida m'ompli i em deixi continuar...

 

Torna amb mi, ànima perduda... encara que sàpigues que no valoraré la teva estança, que em queixaré pels teus consells fets paraules, encara que no pugui estimar-te, perquè odio fermament la vida, perquè no aguanto l'aire que s'hi respira... encara que no tingui clar on ets, o de si tornaràs... jo només vull a la vida estimar, com tu em vas ensenyar. Vine de nou vora el meu cor, només si vols, només si l'odi et deixa viure tan a prop de la mort... només si la vida pot donar-me una segona oportunitat. Si la sort i el meu destí volen que estiguis de nou amb mi, si necessiten veure'm viu a la fi, si torno amb tu a ser jo, a viure... a sentir.